El cancer de la tercera via


El cancer es una malaltia traïcionera que s’instala sense avisar, i va invadint el cos progressiva i paulatinament.

En 1986 Dos reconeguts membres de l’enmaranyat fusterià en un ensaig plantejaren una nova estrategia per a derrotar al moviment valencianiste. En el seu llibre “De Impura Natione. El valencianisme, un joc de poder”,  Damià Mollà i Eduart Mira fan un repas a les teories fusterianes, analisant el per qué no conseguixen calar en la societat valenciana. L’obra va rebre el premi Joan Fuster i es reconeguda com  el punt de partida de la tercera via del catalanisme valencià.

En l’ensaig els sociolecs proponen una nova formulacio del catalanisme valencià a partir de la integracio de les cultures catalana i castellana.

Paradoxicament califiquen de nacionalistes als regionalistes catalans per un costat i per un atre reconeixen l’existencia d’un incipient nacionalisme valencià.

Dins de la cultura castellana integren als nacionalistes derivats de Lo Rat Penat ¿?.

Reconeixen el fracas del “catalanisme fusteria” que unicament arrela en l’universitat, la proposta defen un valencianisme “criollo” juntant a castellanistes i catalans.

Eixe es el plantejament inicial, pero quan arriben a prendre contacte en “els castellanistes” canvien els termens i tots passen a ser “valencianistes i nacionalistes” . L’idea que els venen es que tots han de lluitar junts contra l’enemic comu, Castella, acceptant mantindre certa autonomia cap a Catalunya.

L’oferta d’unio i força va cegar ad alguns membres del moviment nacionaliste valencià, molts d’ells massa jovens per a tindre criteri propi. El nacionalisme, erroneament, havia segut arraconat i despreciat per part del valencianisme actiu. De manera que alguns jovens en les idees confuses, es sentien agredits pel valencianisme “oficial” i es trobaren en la gran festa que els feen els “nacionalistes catalans”. Indiscutiblement, va ser un erro que per prejuïns i per dictat d’una majoria excessivament conservadora el nacionalisme valencià es vera abocat ad una marginalitat que li amagava la seua tradicio historica. Tradicio, que d’haver-se respectat, hauria permes construir un entramat social que ara nos donaria la força que nos manca als valencians per a fer valdre la nostra voluntat.

Per un atre costat, els tercerviïstes contaren en inestimables colaboradors que ya en estes primeres ocasions “pintaven maneres”. Dificilment hauria calat el tercerviïsme de no obtindre “pas franc” en Lo Rat Penat. Va ser de la ma de les Joventuts de Lo Rat Penat, i en les seues tertulies de formacio de Jovens Nacionalistes, quan era president de les Joventuts de Lo Rat Penat l’infame Artur Ahuir.

Les alarmes s’encengueren quan Arturet convidà a les tertulies als autors de l’ensaig. Nos va vendre que tot era del reves. Eren els catalanistes els qui se confonien i passaven a dubtar al “vore” que nosatres “els cerrils” els donavem l’oportunitat de vindre a parlar i plantejar les seues propostes d’unio. Se supon que en aço se trencarien els seus esquemes…  Alguna cosa no ixque tal i com volien per lo que moltes de les reunions de “treball” es varen celebrar en terreny mes neutral, en els locals de l’Hotel Angles de la Ciutat de Valencia.

Curiosament baix el pretext de trencar-los els seus esquemes, nos trobem que tenim als panques adoctrinant a la nostra joventut. A les tertulies del Rat, acodien les Joventuts d’Unio Valenciana, alliçonats per Vicent Flor en companyia de Felip Bens, Angel Calpe,Carmel Roda, Lluïs Betomeu i Ferran Parada.

En les “ensenyances” rebudes en les tertulies de formacio de Jovens Nacionalistes, crearen l’agrupacio Joventut Nacionalista, agrupacio que es va caracterisar pel seu radicalisme, odi cap a lo castellà, i sentiment de superioritat dels integrants, que convençuts de ser poseïdors de la veritat absoluta, tractaven en condescendencia als demes, en sort, o en un total despreci per no compartir el seu exaltat nacionalisme de dumenges i separatisme irracional.

En les tertulies de formacio, s’ensenyaven coses tan pintoresques com que els valencianistes deviem reivindicar “el Peno de la conquesta” com a simbol valencià, i que els nostres aliats naturals en Valencia son els nacionalistes catalans… eixos catalanistes que sempre nos han atacat i denostat, en realitat, segons les tertulies de formacio, eren els nostres companyers de viage per a salvar al valencià, que no a la Llengua Valenciana. La qüestio de la llengua no la descararen en les tertulies, es un tema massa delicat, pero mes avant li donaran forma. Ells salvaran el valencià que ya casi no se parla, encara que per a conseguir-lo tinguen que sacrificar al mateix valencià.

La perversio arribà a tal punt, que tot el qui no se declarava nacionaliste, no era considerat valencianiste, i afirmaven que com a nacionalistes hem de treballar de la ma dels atres nacionalistes, els catalanistes. Aço s’ensenyava en les tertulies del Rat. Traïcionant a l’ideari nacionaliste, traïcionant a l’ideari valencianiste, traïcionant a Lo Rat Penat, traïcionant a Unio Valenciana i traïcionant al poble valencià.

Tenim que els catalanistes no renuncien a res, unicament deixen de dir castellanistes ad aquells no ho son, i se referixen ad ells com a valencianistes. A canvi, els valencianistes reconeixen el fals Peno, com a simbol, dir-los ad ells “valencianistes” i en el tema de la llengua s’aposta per una confluencia ¿?, per a minimisar les diferencies. Ells reconeixen les nostres “peculiaritats” i nosatres l’unitat.

Estos fets ocorregueren en els anys 91-92 dels protagonistes podem dir que congruentment en el seu “nacionalisme de dumenges” uns com Lluïs Bertomeu acabaren en el PP, uns atres com Ferran Parada en el Psoe, atres com Vicent Flor entraren en el Bloc aportant mes confusio als votants a l’afegir l’us de la Senyera Coronada per ad esta formacio, i cóm no, uns atres com Artur Ahuir i Angel Calpe passaren a entrar en l’Academia Valenciana de la Llengua (AVLl), per a vergona i escani dels seus progenitors.

En el seu cami cap a la seua consagracio com a academics Artur i Angel passaren per la Seccio de  Llengua i Lliteratura de la Racv, impregnant-la de la seua essencia. Conseguiren allo que el catalanisme no havia conseguit en tots els seus esforços, produiren un cisma entre els valencianistes, trencant l’unitat d’accio. Com a ofrena a qui els tenia que nomenar “academics” promogueren un nou sistema d’accentuacio que acostara les normes d’El Puig a la normativa oficial. Abans de ser aprovat definitivament per la Racv, des de l’editorial de Felip Bens ya adoptaren eixes normes… ara tampoc tenen problema en editar en catala… lo mateix que Angel i Artur no agarren empaig en estar en una academia que afirma que el valencià i el catala son la mateixa llengua. Artur ho ha dit molt clar… “tinc uns fills als qui alimentar…” El seu treball com a professor no li pareix prou digne, pareix ser, i 6000 euros al mes son un bon argument per a continuar dient allo que li manen dir.

Els valencianistes ya no podem tindre com a referent ad una entitat que no es capaç  de fer valdre els seus estatuts i deixar fora de l’entitat a qui tan de mal li està fent a la cultura valenciana, al President de la AVLl. Ni tiren a Ferrer, ni rectifiquen les concessions fetes al catalanisme per a que la quota de dubtosos valencianistes que entraren en la AVLl obtingueren les seues cadires en l’academia.

Per sort, en l’Institut d’Estudis Valencians tenim en la seua Seccio de Llengua i Lliteratura el referent que necessitem, en la colaboracio dels llingüistes i filolecs que donaren eixida a la gramatica i al diccionari de la Llengua Valenciana.

Añadir nuevo comentario